dilluns, 27 de maig del 2013

El almacén

Mon pare té unes celles molt gruixudes que combinen bé amb els seus ditots i panxota. Mon pare és aragonés i no parla lapao, però es defèn en valencià. Mon pare ha votat el centre dreta i el centre esquerra, malgrat que ara es queixa d’ambdós. Mon pare va estudiar a una escola catòlica, apostòlica i romana, tot i que no para molt per l’església. Mon pare va dissenyar i construir una casa que jo anomene xalet i ell camp. Mon pare menjava entrepans de vi i sucre de menut i gotets de tinto amb pernil de major. Mon pare s’ha guanyat el que té a base de pencar en dos treballs alhora i ser xicotet - diminut - empresari.

Ara que es parla tant dels empresaris i la crisi, del sistema i els mercats, recorde l’empresa de mon pare, el que jo coneixia com “el almacén”. Era una planta baixa de centenars de metres quadrats amb palés plens de la seua especialitat: llegums i conserves. Repartien menjar a desenes de xicotets comerços, que prompte es vorien abocats al mateix final que l’empresa que els subministrava.

La seua crisi va començar prou abans de la fallida de Lehman Brothers, quan vore ultramarins (els meus nebots ja ni coneixen eixa paraula) pels barris es feia difícil, quan els mercats es convertien en Mercadones, quan els moviments anti globalització veien créixer Carrefours a la perifèria de les ciutats com bolets a la tardor. Aleshores, Ramon, que així es com diu mon pare, i el seu soci decidiren canviar d’estratègia i “obrir el mercat”, en el sentit tradicional de la paraula, el de les paradetes. Buscaren escoles per convertir-se en repartidors de bons productes als menjadors d’estes, que augmentaven les seus places alhora que els papis reduïen el seu temps lliure per estar amb els fills.

No va durar molt la cosa. El magatzem tancà la paraeta, mon pare es prejubilà i les marques blanques continuaren copant prestatgeries de supermercats.


El meu amic Pere em deia “arribarà un dia que tot seran franquícies: el dentista serà Vitaldent, la cafeteria Starbucks i la botiga de roba d’Inditext”. No sé com serà, però sí com no vull que siga, per això em fot quan compre Hacendado o puge escales mecàniques per fer-me amb un cinturó en un lloc amb música de pub. Ara que, també m’alegre quan isc amb un llibre de Marina, la de la papereria; o quan ma mare carrega amb fruites i verdures de “Els campaneros”; o quan recarregue els cartutxos de la impressora per Mislata; o quan menge pa de Diego i llomello de Víctor... No tot està perdut! Que la crisi no acabe amb el “bon dia Amparo”, el “com va el teu fill?” i el “ja m’ho pagaràs, xica” del xicotet comerç. Llarga vida als carrets de tela. Un hurra pel “clin-clin” al entrar a un local. Que el progrés puga ser també tradició. 

dijous, 9 de maig del 2013

Em molesta

Em molesta quan una opinió és defensada com argument, no amb arguments. Quan es creu que una opinió (la meua) sobreposada a d’altra (la errònia) i defensada únicament amb el seny dels perjudicis, el paternalisme o la ceguera de qui no vol vore, intenta arravatar-li el trofeu de la raó al seu rival, un oponent que no veu el seu receptor com a rival sinó com interlocutor, ni l’exposició de discursos com a confrontament sinó com a conversa, ni persegueix la victòria personal sinó l’empat de l’enteniment i la lògica.

El que em molesta és que alguns traduisquen la suma d’opcions com resta de posicions, la victòria de tots com a ciutadans com a derrota d'alguns com a persones. Resulta que sumar és progressar, i restar, retrocedir, o això crec. Les paraules, la cara dels conceptes, resumeixen els significats, i els significats no tenen molt de subjectiu, són així i punt, o això crec.

En els temps que corren (millor dit, que corrompen), de corrosió lingüística i corrupció política (ambdues correlatives), trobe que cal corroborar els significats de les paraules, els significats de tot cor, els sincers, vertaders, reals. Els significats són un dret.

Per exemple, dret:
“Dret” no és “deure”. “Dret a l’avort” no vol dir “obligació d’avortar”. “Fetus” no és “persona”, “embrió” no és “nascut”. Avortar doncs, no és matar, com diuen els defensors del “dret a la vida”. Així que com els drets són de les persones, eixe dret a la vida - a la seua vida - és de la mare, de la dona que farà el que voldrà.

Voler:
“Voler” no és “poder”, però sí pot ser “estimar”. I per a poder estimar en igualtat de condicions alguns es volen “casar”, que per altra banda, no obliga a “adoptar”. Per tant, que es puguen casar dos persones (2 persones = 2 homes o 2 dones) que fins ara no podien, no perjudica els qui ja podien casar-se i si així ho volien, adoptar. El conflicte francès pel matrimoni homosexual em va recordar el succeït al nostre país.

País:
“País” no és “Estat”. País és “territori, província o regió” i això pot ser “Comunitat Autònoma”. Per tant, “Comunitat Valenciana” és sinònim de “País Valencià”, però no de “Levante” (que no és terra, sinó aire, concretament vent). El nom ajuda a la configuració de la “identitat”, però la “identificació” amb eixa identitat l’aporta el significat, el concepte. O siga, prohibir una paraula és prohibir un concepte, és imposar un sentiment, és coartar una decisió.

Decidir:
“Dret a decidir” no obliga a “votar a favor” en una consulta, ni tan sols obliga a votar. “Consultar” no pot ser anticonstitucional. Si la Constitució es crea per la “voluntat” del poble, ¿com no permetre al poble expressar la seua voluntat en el mateix text que s’ha creat gràcies a esta? Caldrà una reforma.

Reformar:
Uff... arribats a este punt trobe que no acabaré mai i això també em molesta. Em molesta quan “reformar” és “retallar”, quan “copagar” és “repagar”, quan “invertir” és “gastar”, quan “acomiadar” és “estalviar”, quan “llibertat” és “liberal”, quan “opinar” és “boicotejar”, quan “censurar” és “preservar”, quan “mentida” és “realitat”... 

Em molesta quan la “política” és “partidisme” perquè la democràcia es fa prostituta i els governants proxenetes, i a mi no em dóna la gana entrar al prostíbul.