dimarts, 5 de gener de 2010

Laura, i la vida al carrer

He començat el 2010 amb una bona acció. Espere que siga només la primera de moltes altres, i que servisca - encara que sone ñoño, tòpic o poc humild per contar-ho - per fer la vida una miqueta feliç a tantes persones que este Nadal no van de compres a Colón, ni mengen torró fins a rebentar, ni tindran regals de Reis.

Persones com Laura, a qui m'he trobat a l'eixida del metro demanant diners per sopar. De normal no dóne diners a estes persones excepte si són artistes de carrer (pense que és una manera molt digna de demanar almoina). Però moltes vegades, el prejudici de saber que eixos cèntims poden acabar convertits en uns grams de coca o heroïna, em tira arrere, i castigue a la persona amb l'etiqueta de “toxicòmana”. I amb Laura he fet el mateix. Però de seguida he caigut que demanava menjar. Així que seguint el mètode d'altres vegades amb altres indigents, l'he convidada a sopar. Però hui ha sigut diferent: he conegut una miqueta qui s'amaga darrere d'eixa imatge de captaire, solitària, trista i tremolosa.

S'amaga una jove picanyera a qui sa mare (treballadora de la taronja) ha hagut de fer fora de casa, que s'ha quedat sense treball i no en troba, que no té parella, i a qui la seua germana no pot fer lloc al bar que porta amb altra sòcia. Una víctima de la crisi que espera una la telefonada de qualsevol treball, com del seu anterior curro a la fàbrica de llums alògenes. Una dona que porta només un dies al carrer i està coneixent la gran putada que suposa la vida sense sostre i suportar prejudicis com els meus. No em puc imaginar què faria jo si de la nit al dia acabara vivint al carrer, per a qui mai no s'ha vist en eixa situació, com Laura, passar el Nadal sol, sense res personal ni material, banyat-te amb la pluja de gener, déu ser el pitjor càstig i la forma més trista de començar l'any.

Espere que pujar-te a casa, xarrar amb tu i eixe bon entrepà de ma mare (amb bombonets i tot) haja servit per fer-te esta etapa que ara et toca passar un poc menys dura, Laura. Vore't somriure m'ha gratificat. Crec que la millor manera de fer feliç, el millor regal, és vore feliç altres persones. Ànim guapetona.

I canviant de tema, vos convide a passar-vos este diumenge 10 de gener pel bar “L'escenari” d'Alcoi, on es projectarà el curt “Praeludium”, dirigit per l'amic Pau Durà, i on participa servidor i altres ja amics. Es farà també una estrena a algún cine de València, així que us espere allà, ací o al carrer. També vos recomane vore este vídeo sobre els joves mislaters i la informació i participació d'estos en alguns temes, segur que coneixeu l'entrevistador. Amb faeneta vos deixe. Espere que hageu començat amb bon peu el 2010.