dimarts, 28 d’agost de 2012

Capritx de la Natura


Sure amb els núvols i m’endinse en ells. Les pestanyes, els mugrons i els dits dels peus se’m banyen de vapor d’aigua. La boca em sap a riu i a mar i a muntanya i a terra i a cel. Continue volant i veig una claror que es filtra entre les parets de cotó. M’aprope a tota velocitat a ella i xino-xano deixe enrere els kilòmetres blancs i plujosos.

Ara veig difuminat el terra, amb trencaclosques de cultius i filets amb puntets de colors que recorren distàncies per a mi xicotetes. I descendisc més encara fins a topar-me amb pardals amb els que vole paral·lel fent-los l’ullet. Són natural i quadriculadament perfectes en els seus moviments i no aconseguisc amoldar-me al seu particular banc de peixos aeri. Els reflexos transparents d’un fil d’aram envoltat de verd ens criden per impregnar-nos de nou en aigua.

Toque terra, millor dit aigua, i tota m’esvara pel cos fent particulars rius seguint les meues curves i forats. La meua temperatura corporal descendeix com els meus peus, seguits pels genolls, que arrosseguen el tòrax fins el cap sota l’aigua. I la força en direcció contraria se’m du entre milers de litres de vida.  Sóc esvarós com el líquid que m’impulsa i  veig a través d’una pel·lícula de molècules transparents que els pardals amb els quals surava entre núvols són ara éssers amb escames que m’acompanyen riu avall entre bombolles. 

Poc a poc note un sabor salat al paladar. M’he fos amb més i més aigua i ja no sé d’on vinc ni on vaig perquè em recorre una sensació d’embriaguesa superior a qualsevol orgasme. I veig com els rajos de llum que s’endinsen a la mar em persegueixen com trets de pistola inofensiva. Sóc tan xicotet en este ecosistema que em senc una boleta insignificant i indefensa que només pots deixar-se atrapar per un d’eixos rajos que com si d’una abducció es tractara em trau de l’aigua i em puja a la particular nau espacial amb forma de bolic de cotó que tan bé recorde. Em deixe dur per la natura perquè res pot amb ella, ni un miserable ésser humà, i sure amb els núvols i m’endinse en ells. Les pestanyes, els mugrons i els dits dels peus se’m banyen de vapor d’aigua. La boca em sap a riu i a mar i a muntanya i a terra i a cel...

4 comentaris:

Anònim ha dit...

De mati, cuan arrivo a la feina, el primer que veig son les oronetes baixant en picat, passen la seua panxa per damunt de l'aigua, per beure, una i una altra vegada, sense adonar-se que estic alli o tal volta es que ja estan acostumades a mi.

Anònim ha dit...

Perdó, quan arribo....

Nelo ha dit...

Anònim, doncs imagina't que ets una oroneta... Tal volta m'has vist volar algun dia i no ho saps.

Xavier ha dit...

Acabe de descobrir el teu blog! Me l'afig a preferits!

;)