dimarts, 5 de gener del 2010

Laura, i la vida al carrer

He començat el 2010 amb una bona acció. Espere que siga només la primera de moltes altres, i que servisca - encara que sone ñoño, tòpic o poc humild per contar-ho - per fer la vida una miqueta feliç a tantes persones que este Nadal no van de compres a Colón, ni mengen torró fins a rebentar, ni tindran regals de Reis.

Persones com Laura, a qui m'he trobat a l'eixida del metro demanant diners per sopar. De normal no dóne diners a estes persones excepte si són artistes de carrer (pense que és una manera molt digna de demanar almoina). Però moltes vegades, el prejudici de saber que eixos cèntims poden acabar convertits en uns grams de coca o heroïna, em tira arrere, i castigue a la persona amb l'etiqueta de “toxicòmana”. I amb Laura he fet el mateix. Però de seguida he caigut que demanava menjar. Així que seguint el mètode d'altres vegades amb altres indigents, l'he convidada a sopar. Però hui ha sigut diferent: he conegut una miqueta qui s'amaga darrere d'eixa imatge de captaire, solitària, trista i tremolosa.

S'amaga una jove picanyera a qui sa mare (treballadora de la taronja) ha hagut de fer fora de casa, que s'ha quedat sense treball i no en troba, que no té parella, i a qui la seua germana no pot fer lloc al bar que porta amb altra sòcia. Una víctima de la crisi que espera una la telefonada de qualsevol treball, com del seu anterior curro a la fàbrica de llums alògenes. Una dona que porta només un dies al carrer i està coneixent la gran putada que suposa la vida sense sostre i suportar prejudicis com els meus. No em puc imaginar què faria jo si de la nit al dia acabara vivint al carrer, per a qui mai no s'ha vist en eixa situació, com Laura, passar el Nadal sol, sense res personal ni material, banyat-te amb la pluja de gener, déu ser el pitjor càstig i la forma més trista de començar l'any.

Espere que pujar-te a casa, xarrar amb tu i eixe bon entrepà de ma mare (amb bombonets i tot) haja servit per fer-te esta etapa que ara et toca passar un poc menys dura, Laura. Vore't somriure m'ha gratificat. Crec que la millor manera de fer feliç, el millor regal, és vore feliç altres persones. Ànim guapetona.

I canviant de tema, vos convide a passar-vos este diumenge 10 de gener pel bar “L'escenari” d'Alcoi, on es projectarà el curt “Praeludium”, dirigit per l'amic Pau Durà, i on participa servidor i altres ja amics. Es farà també una estrena a algún cine de València, així que us espere allà, ací o al carrer. També vos recomane vore este vídeo sobre els joves mislaters i la informació i participació d'estos en alguns temes, segur que coneixeu l'entrevistador. Amb faeneta vos deixe. Espere que hageu començat amb bon peu el 2010.

15 comentaris:

Unknown ha dit...

Humà, emocional i ple de sinceritat. Els teus actes, com la teua mirada, alcancen felicitats alienes.

Sara ha dit...

Estoy viendo el video de la entrevista. Consejo: cuando entreviste no te quedes con la boca abierta! jajajaja =)

Por lo demás, los bocatas de tu mami están de muertes, lo dice una servidora que un día comió uno =)!

muaks!

Nelo ha dit...

Jajajaja, tia es verdad! hay vicios que no se pierden estés en clase, de dos rombos en Nuevo Centro, o entrevistando la gente. Espero que te hayan traido muchas cosas los Reyes. Mi madre estaría encantada de regalarte un bocata, yo me contento con tus dedicatorias de los libros. Un besazo Sara.

Albert ha dit...
L'autor ha eliminat aquest comentari.
Unknown ha dit...

Voldria haver vist la cara de ta mare quan li pujares a "Laura"...

"Ixa qui es???? aixo pa que meu portes???? dis-li que se'n vaja!!! corre dis-liu!!!

Si tan generós eres no crec que calga escriureu al teu propi blog però en fi cadascú...

per cert secunde lo de la boca oberta....

Adéu

Lucía Martínez ha dit...

La veritat és que eixa mena d'actes resulten molt gratificants, encara que jo mai oblide una frase que diu que fent el bé, u es sent egoísta i tot, ja que no es mereix eixe benestar... en fi, algo així era jeje
Respecte al curtmetratge, és una llàstima, la de vegades que he passat per davant de "l'escenari" aquests dies de nadal, però no puc anar aquest cap de setmana, si haguera estat a Alcoi, m'haguera passat, segur.

Que et vaja molt bé aquest any!

Jobove - Reus ha dit...

dono una ullada al teu blog

salutacions des de Reus

raquel. ha dit...

Sóc una gran seguidora del teu treball en l'Alqueria i en singles estàs collonut... m'encantaria que totes les persones de la nostra quinta foren tan sensibles com tu ets. Continua així!
Per cert, jo també sóc leo. Besadetes

miqUi ha dit...

ha caigut per rotunda fortuna ací. M'he quedat bastant sorprés d'algunes coses ;)
m'agrada molt el teu blog.
Ens vorem per aci

Laura Blasco ha dit...

Eis...mirat el meu blog...sóc Laura (Arual al fórum de l'Alqueria Blanca)
Q impressionat vas estar al últim capítol!!!

Nelo ha dit...

Moltes gràcies Laura, però això del millor actor del món hahha mare meua, estic a anys d'això :P
A vore si em passe més per ací i actualize. Besets a tots i totes.

Laura Blasco ha dit...

et jure que va de veres...
bó, ara ja saps qui sóc...ja sé que el meu valencià no es el millor del món, però encara he de examinarme l'any que bé del mitgà i tot això, que encara estic a tercer d'ESO...
molts besets, Laura
PD:si em pugueres donar el teu e-mail...recollons, estaria molt bé mantindre'm en contacte amb tu...(això de recollons ho he agafat de don Miquel...XD)

Laura Blasco ha dit...

jo crec que a eixa Laura la conec...si es de Picanya, es del meu poble...quin es el seu cognom?
em sona molt...

Dafne ha dit...

Pareix mentira que tant jove t'expreses així...
Sones molt madur, me'n alegre.
Bessets des d'Atzeneta!

Dafne ha dit...

Per cert, molt boniques fotos al teu blog.