dimarts, 13 d’abril de 2010

Ja no està

Va ser a finals d’estiu del 2008. Vaig trobar-me a Maria (una antiga companya de teatre) i a Laura (la seua germana) prenent una cerveseta a la que prompte vaig unir-me al Cafetal de Mislata. Parlàrem de les nostres vides, d’allò que havíem fet i del que prompte faríem.

Jo havia començat el rodatge de Singles, i al mateix temps em preparava per a les proves d’accés a l’ESAD. Una d’elles era el monòleg, per al qual vaig triar l’escena de “Bajarse al moro” en la que Juan Echanove parla a l’autobús amb el seu hàmster (Humphrey).

Només parlar de la meua idea de fer-me amb un hàmster, ja no sols per fer una escena real sinó per les meus ganes de tindre mascota malgrat l’impediment que suposa si tens una bona al·lèrgia al pèl d’animal, les dos germanes es miraren còmplices i Laura li digué a Maria “¿estás pensando lo mismo que yo?”.

Li deien Golfo, el tenien poc més d’un any i segons elles, no l’atenien com els agradaria. Me’l regalaven amb una condició “no le puedes cambiar el nombre”. Vaig emocionar-me molt quan el vaig tocar per priemra vegada. No tant ma mare.

Dies després em presentava a l’examen amb la gàbia i encisam a la ma. Eixe mateix dia, i després de fer el monòleg marxava corrent amb ell al rodatge de la sèrie. Sembla que estava inculcant-li la interpretació a la rateta.

Passaria les proves d’accés, el rodatge de Singles, els Nadals, un concurs de dibuix sobre ell homenatge dels meus nebots, sessions de fotos, alguna entrada al blog, recollida de caques, voltes, volte si més voltes a la roda, passejos en una bombolla de plàstic amb la que recorria tota la casa i moltes maneres de dir-li: “ganster”, “animalet” o “pardalet” (ma mare relacionava la gàbia amb un canari). Dins de poc, inclús, estava previst que apareguera en el programa d’animals de Canal 9 “Guamipi”, i que visitara el rodatge de l’Alqueria, seria el hàmster valencià més famós...Vaig aprendre a estimar-lo, vaig cuidar-lo com el meu fill, vaig sentir-me el seu protector, vaig voler-lo, molt. El treball, els estudis i els amors, féren que el descuidara una miqueta, però sabia que estava ahi, silenciós, amb eixos ullets tan graciosos, fugaços. Dormiló i hiperactiu (diuen que les mascotes s’assemblen als amos), però sobretot carinyós. Havia aprés a diferenciar la meua ma, ja no me mossegava.

Hui m’he alçat, li he dit bon dia, i no ha tret el cabet per a aguaitar pels barrots. He llevat el sostre i he vist que dormia, quiet, sense respirar, fred. Era una boleta de pèl immòbil. I quan m’he adonat que ja mai el tornaria a vore i que se m’estaven caient les llàgrimes per les galtes, mentre m’abraçava a Carlos, aleshores m’he adonat que Golfo s’havia guanyat el meu coret, i he entés com de mal es posa la gent quan moren els seues, perquè Golfo ja no era mascota, era el meu, el meu fillet, el meu Golfet, el meu ganster, el meu animalet o pardalet, el meu. Ja no està joder, ja no està. Te quiero Golfo.

8 comentaris:

Anònim ha dit...

L'Associació de Criatures de Mislata i l'Estranger (ACME) que en el seu dia donàrem la benvinguda a Golfo en les nostres vides..

- volem manifestar el nostre sentit pesar per la vida del gangster.

- traslladem a Nelo les nostres sentides condolències.

- animem al jove mislater a fer realitat el seu desig etern de tindre un gos.

GTQ

Marina ha dit...

Jooo! Ho senc molt... :(

No sé que tenen aquestes boletes de pèl, que se'ls agafa una estima...

Una abraçada!

Laura ha dit...

Aaiiii nene! le passa algo a mi sety y me da un chungo! sé muy bien como te sientes... hace un tiempo perdí una gata que me habia acompañado desde la infancia...

Lo siento, cariño!!

Te debo un abrazo fuerte

(se me han caido las lagrimas al leer la entrada al blog, estoy en clase y el profesor me ha mirado estraño)

Lorraine ha dit...

Justo hoy hace dos semanas que tuve que sacrificar a mi perro, no era solo una mascota, era un hermano, un amigo, un apoyo..Era muy MUY importante para mi y lo he querido más que a mi vida.

Entiendo perfectamente como te sientes..la verdad esque es duro..

Te acompaño en el sentimiento.

Y de paso te felicito por tu trabajo en l'alqueria, te veo cada domingo!

Un beso.

Laura Castells ha dit...

Els animalons que ens envolten dia a dia deixen de ser animalons per passar a ser companys d'una part de la nostra vida. Pacients, ens escolten, ens veuen contents i enfadats i a la seva manera ens reconforten i ens fan companyia sense demanar-nos més que una mica d'atenció...

Em sap greu...

miqUi ha dit...

Ehhhhhhhh!!!

JO en tinc una igual! Ja n'he tingut 4! Són molt molt bonics!



Ho sent moooolt!



Un bessot

miqUi ha dit...

Ehhhhhhhh!!!

JO en tinc una igual! Ja n'he tingut 4! Són molt molt bonics!



Ho sent moooolt!



Un bessot

Anònim ha dit...

Just want to say what a great blog you got here!
I've been around for quite a lot of time, but finally decided to show my appreciation of your work!

Thumbs up, and keep it going!

Cheers
Christian, iwspo.net