Saguntum City

Feia un any que no xafàvem eixes terres on unes senyores es fartaren de fer-se fotos, demanar-me autògrafs i llençar-me floretes. Ens quedarem amb la frase “di que sí hijo mío, ¡que SOIS EL FUTURO!”. La Sara s’ha posat “malalteta” i no ha pogut vindre així que servisca esta crònica com a full d’informació per a ella:

9:30 – Ens disposem a eixir del centre amb Bibiano com a professor convidat a la magnífica i irrepetible (bé, es fa cada any...) excursió a Saguntum City amb un Rafa que tirava en cara a la pobra Reme amb els peus com a botifarres el no haver-hi anat l’any passat: “claro, como Reme no vino... pues cada año llevo a un profesor invitado, que si Mariam, que si Bibiano...”. Al mateix temps Sara intentava fugir buscant un hipotètic passatge de Mislata mentre que continuava ben pegadeta darrere Rafa (el que s’ha de fer si no vols que et veja un professor). “Sara haz como si bomitas” li deia, i ella es posava dramàtica perduda.

Una vegada dit xaito a la bomit-woman, Anabel i jo ens quedàvem amb el seu amic el maska, però sobretot amb la companyia del Bibi i com no, la P. Durant el camí el professor s’ha fet colegui d’un altre mentre Anabel i jo ens feiem la Foto del Dia. Al tren també descobria que Bibiano és regidor del PP a Quart de Poblet, d’ahí la seua estima per Rita. També ens contava que sa mare quan va anar a París li deia “aquí son todos extrangeros” i ell “nada eh, que no podia hacerle entender que la extrangera era ella”.

11:00 – Arribem a Sagunt i recordem el moment de les senyores. Ha sigut quan ens hem recordat del colegui de Rafa perquè gràcies a ell hem acabat en un tallers on podies treballar com un negre fent un mosaic que després no et podies quedar o que et feren uns cartellets amb el teu nom suposadament en grec (serà en grec de Cuenca). I jo anava preguntant...

Jo: ¿y eso qué es?

Xica que anava de roamana per la vida: son bulas.

Jo: pero eso no es como una trola, una mentira.

Xica que anava de romana por la vida: pues no.

Jo: xe, que yo no lo sé, que no soy de esta asignatura (mentida cuxina).

Xica que anava de romana por la vida: pues eso son unos collares que se les colgaban a los niños recién nacidos con un el símbolo de aquello que quisieras que le acompañase durante la vida.

Anabel i jo optem per anar-nos-en. En la següent taula ens proposàvem pegar quadradets a un mosaic. Jo: ¿y después me lo quedo? ui no, que mi madre no quiere más trastos en casa.

Altra romana: no, vosotros lo pegáis pero nos los quedamos nosotras.

Jo: entonces no hay trato.

Tercera taula. En esta ens conviden a fer uan fulla de no sé què.

Pavo que va de romà: hombre, yo sólo te digo que este es el mejor taller de todos.

Jo: bueno vale, pues vamos a pegar una vuelta eh, pero volvemos tranqui (la típica excusa per escapolir-te’n).

I Anabel que es volia vestir de romana, el maska a les xanques (zancos) amb altre masca que s’assemblava al Osma. Per fi pugem fins el teatre, jo amb un furgadents que havia agafat d’un bar on a més de no demanar res he fet ús dels lavabos.

A l’entrada de l’edifici romà el Bibi i jo comencem a traure estereotips d’alumnes que van d’excursió: el chulo-playa, la pava-pija, el friki, la morros, las gafas-que-te-cagas, el que no sabes si es tio o tia, el que se cree que va de sendero con una peaxo mochila... I també dels professors/es: el de un País en la mochila, el bigoti, el sólo-puedes-dar-latín-con-esa-cara, la pelos tribu-africana...

De l’obra no m’he assabentat. La P llegint el guió al llibret en comptes de vore la de realitat, el de darrere ben a gustet dormint, el Bibiano criticant a diestro i siniestro, i la Anabelus i jo manant-nos notes per bloetooth. Eixia un home que era una barreja entre Farruquito i el del medio de los chichos que anava marcant paquet i que no ha parlat fins els darrers tres minuts de representació, just bans que se li fotera el micro i no el puguerem sentir. A les còmodes butaques del teatre romà de Sagunt es produïen les Frases del dia:

(Tots i totes pendents del ballarí amb el monyo llarg)

De: _Anai$_

Fecha: 14/04/08:

L tio ste sta npalmao no? Sq l pajarito s nota muxo! Kerra pikotear?

(Al poc de rato)

De: _Anai$_

Fecha 14/04/08:

S a dao qanta d q ay algo sobrenatural y sa tapao. Arrimndo la cboya!.

I en un tres i no res estava jo de tornava a Mislata sense el bitllet adequat i com sabia que el revisor estava al caure així que he optat per fer-me el dormit quan he sentit “billetes por favor” i em queia la bava i tot. Ara P i Ana estaran encara veient l’altra obra. Que la paciència les acompanye.

Un valencià a París

Falten només tres dies perquè emprenga el viatge cap a París. El transport en què hi anem és el bus, l’allotjament en hotels. I què passa amb el repartiment alumnes-habitacions? Doncs que m’he convertit en una boleta que busca llit. Sí, vaig rulant a les llistes de distribució allà on hi ha lloc per completar les cambres. I és igual si primer he de compartir estança amb un universitari antic estudiant de l’institut o un xaval de l’altre centre que ni tan sols conec.

El per què cal buscar-lo en el sexisme. El que trobem a les classes d’educació física al fer equips de machotes contra chicas-monas, el que trobem als anuncis al fer-ne els de cotxes amb ells i els de productes de neteja amb elles, i el que trobem en el repartiment dels i les alumnes a les habitacions d’un viatge de final de curs al separar a l’únic xic de la classe de la resta de companyes i amigues. Ja n’estic fart, no tenim 5 anyets i encara que els tinguérem no és motiu per separar les persones de diferent sexe en habitacions diferents. Si dormira amb xics que conec tampoc no li donaria tanta importància, però el fet de haver de compartir primer amb un i després amb altre, tots dos sense massa o cap vincle d’amistat, de confiança, doncs no m’abelleix molt en un viatge on vols estar amb els teus però, això sí, sense renunciar a conèixer als i les altres.

I això és el que vull que quede clar. Si per alguna cosa em caracteritze és per fer amistat prompte. Em diuen que de seguida em faig amb la gent, i de segur que faré amics i amigues de l’altre poble però durant el dia, perquè per la nit voldré xafardejar i parlar de coses que només ens fan gràcia als que tenim certs temes coneguts com la palma de la mà. Els nostres temes, les nostres gràcies. No estic emprenyat, però sí una mica molest per fet que sempre ha de ser el mateix qui marxa quan les xiques estan completes i sobretot per aixa separació homes-dones que es feia quan ma mare estudiava a l’escola, però que no té molt de trellat amb els que se suposa que som els més madurs i responsables de l’insti (es nota que no tinc iaia).

Però mirant-ho per l’altra cara de la moneda, no tinc excusa per no acabar coneixent més persones que pot ser acaben sent grans amistats en un viatge per a no oblidar. Ara voré quan em faig la maleta per a la ciuté del amog, perquè entre el bolo d’esta vesprada a les 18:30 a Fira Mislata al que esteu convidats, l’examen de valen, l’excursió de llatí, el muntatge del curt i les classes de teatre la setmana es presenta bona.

PD: com no parle ni papa (ni mama) de francés m’han dit que diga a tot je no compre pa (però si rosquilletes).

PD 2: trobe que he fet un bon assaig com el que m’espera demà en l’examen de Fuster.

Con pelos y a lo loco

Uns monyos que portaven Iris i Alabarta, que semblaven tretes d’un videoclip de Michael Jackson. Però ben xules que hi anaven. El que m’estranya és que Anabel no haja dit “¡¡¿¿pero tu has visto qué peloooosss...??!!”.

En filosofia m’he entretingut posant-me pegatinetes al front com podeu vore a la Foto del dia. I d’una manera expréss s’ha acabat la jornada de classe. Ha sigut al final del matí quan m’he trobat a dos individues que em deiem:

Individua 1: Dani, tu dime pa’ zalir en un concurso onde se buscan actorehpa’ hacer un pograma, como las pruebas de Operación Triunfo pero con actoreh. Jo: Casting Elena, se llama casting. Individua 2: yo ezque tengo que zalí en argo, yo tengo que contá mis cosas pero nezezito experimentá para llenar mi vida, sino me quedo vazía.

I ja tornant a casa, ha aparegut el Moment del dia:

Sara i jo Caminem pel camí de les mores assassines. Sara: ... y mientras el profesor explicando lo de la primera o la segunda guerra mundial, porque no sé qué decía de los nazis, y yo mientras con mi gótico... En eixe moment ha succeït. Una mora assassina sense escrúpols s’ha precipitat al terra just en el moment en què Sara es disposava a parar per baixar-se les bragues a la cintura, que semblava Julián Muñoz. Tots dos (amb les mans agafades i corrent com a Mari Pilis): aaaaaaaaarrrggghhhhhh!!!!!!!!!!!!.

I damunt, després no se m’ocorreix altra cosa que xafar un foradet del sòl d’on han començat a eixir mosquits. Amb este panorama de Bioparc, normal que no em criden l’atenció Rouseeau, si tinc tot una jungla!.

Me'n vaig a l'aventura.